Memòria cooperativa

de la Barceloneta

Cooperativa Obrera La Fraternitat (1879-1981)

La Fraternitat, fundada el 1879 pel republicà federal Josep Torrellas i una colla d’amics de la barberia, és la més antiga de les cooperatives de la Barceloneta i una de les primerenques del país. L’obrerisme català de l’època s’anava estructurant orgànicament en sindicats, que feien front a l’explotació en el treball, i en cooperatives, que feien front a l’especulació en el consum, fent compres col·lectives a l’engròs.
Com a la majoria de cooperatives obreres, els patrons, capatassos, industrials i comerciants no eren admesos com a socis, i el funcionament de la societat era fonamentalment democràtic, en un país que no va conèixer el sufragi universal fins el 1891, i encara amb molts retrocessos. Tots els socis havien d’aportar la mateixa quota, que constituïa el capital social de la cooperativa i era garantia de la seva propietat col·lectiva. La junta directiva, que es reunia cada setmana, decidia sobre assumptes comercials, però havia de retre comptes de tot davant l’assemblea general mensual de socis, on es debatia i es votaven tota mena de propostes.
La cooperativa havia començat en un modest local de lloguer al número 39 del carrer dels Pescadors. Després de passar per un parell de locals més, el 1897, ja amb una setantena de socis, establí la que seria la seva seu definitiva al carrer de Sant Carles número 9. El 1899 ja tenien forn de pa propi. El 1910 es decidiren a comprar l’edifici en propietat, cosa que provocà nombroses baixes de socis (passaren de 120 socis a 80), però tot i així el 1912 ja tenien la casa pagada. Arran de la inflació provocada per la Primera Guerra Mundial, La Fraternitat segueix les recomanacions del moviment de no limitar l’entrada de nous socis, que el 1915 ja són 158. El 1917 la societat es llença amb entusiasme a la construcció d’un nou edifici sobre el solar de l’antic. El 31 d’octubre del 1918 s’inaugura la nova seu, obra de l’arquitecte modernista-noucentista Francesc Guàrdia i Vidal, deixeble i gendre de Domènech i Montaner. Aixecat gràcies a l’esforç mancomunat d’una societat obrera, continua sent avui en dia l’edifici més emblemàtic del barri.
Però, més enllà del “mal de la pedra” -l’obsessió per lluir edifici-, La Fraternitat no perdia de vista que el seu objectiu era la millora de les condicions de vida de la classe obrera a través de l’autoorganització. El 1902 al segon congrés de cooperatives catalanes es discutia sobre cooperatives individualistes o col·lectivistes, és a dir, entre les que repartien tots els beneficis entre els socis en funció del consum- i les que destinaven part de l’excés de percepció a fons col·lectius irrepartibles per garantir una pensió als socis ancians, malalts, invàlids, vidus o necessitats. Aquell mateix any, La Fraternitat establia per primer cop un fons de previsió per malaltia, destinant-hi un 5% dels beneficis semestrals. La proporció per a fons col·lectiu ja no va deixar de créixer: el 1906 ja era d’un 35%, i el 1929 arribava al 75%. A les assembles generals es decidien les proporcions de distribució dels beneficis. Tot això, en un país on no hi havia cap sistema de seguretat social.
La neutralitat política estatutària de les cooperatives obreres, establerta ja pels pioners de la Rochdale, afavoria el principi de la porta oberta i evitava l’assetjament de les autoritats, però a la pràctica era força relativa. Tot i les desavinences i recels recurrents entre sindicalistes i cooperatistes (hi havia qui deia que les cooperatives eren “adormideres”), i si bé és cert que representaven la vessant més legalista i institucionalitzada de l’obrerisme, tampoc es pot negar que socorrien habitualment els obrers en vaga i que representaven un baluard en moments de persecució o penúria, a més de ser el sosteniment diari de moltes famílies. En el cas de La Fraternitat, l’episodi més destacat de solidarització amb els obrers en vaga es produí durant la Vaga de la Canadenca i el posterior locaut patronal (1919-1921). Per altra banda, la cooperativa repartia vals d’aliments als més pobres del barri per la Festa Major i altres dates assenyalades i participava en campanyes de socors a les famílies de pescadors ofegats o alguna altra desgràcia. Tampoc va ser estrany que La Fraternitat firmés a favor d’algun represaliat polític, que fessin “vetllades necrològiques” en els anys del pistolerisme, o que no es quedessin de mans plegades mentre les cooperatives austríaques eren perseguides pels nazis. En tot cas, La Fraternitat es va anar polititzant progressivament, seguint la tendència general del moviment cooperatiu, i d’acord amb el creixement de les perspectives revolucionàries en capes cada cop més àmplies de la societat. Així, als Estatuts de La Fraternitat de l’any 1924 hi ha un capítol preliminar que és tota una declaració de principis del cooperativisme com una eina emancipatòria i de superació del capitalisme.
A diferència de les altres cooperatives de la Barceloneta, que van participar de manera més esporàdica i passiva en els òrgans federats del moviment, i que van La Fraternitat va tenir pràcticament des dels seus inicis un paper molt actiu i emprenedor en espais de coordinació com el Comitè Comarcal de Cooperatives del Pla de Barcelona i la Cambra Regional de Cooperatives Catalano-Balears, creada el 1899 i esdevinguda el 1920 Federació de Cooperatives de Catalunya i Balears. La Fraternitat procurava proveir-se a la central de compres de la Cambra; i el 1920 va embarcar-se en la Unió de Cooperadors per a la Fabricació de Pastes per a Sopa, primera cooperativa de segon grau. La Fraternitat també es volcà en l’organització de tota mena d’actes de propaganda cooperatista, congressos, exposicions, celebracions i excursions.
La proclamació de la Segona República el 14 d’abril de 1931 representà un gran impuls per a les cooperatives. Amb l’aprovació de l’estatut d’autonomia el 1932, Catalunya obté la competència en matèria cooperativa. Amb la Llei de Bases de Cooperació i la Llei de Cooperatives de la Generalitat (aprovades definitivament el 1934), es produeix una transformació estructural del moviment: principi de porta oberta; mínim 200 socis per ser considerada cooperativa popular (24 cooperatives a Barcelona no hi arribaven). La Llei propicià la fusió de cooperatives, la creació de cooperatives de segon grau, de producció, de construcció i de crèdit.
Però un dels avanços més importants de la Segona República va ser el vot femení. El reconeixement de les dones com a sòcies de ple dret de les cooperatives era una assignatura pendent que per fi se superava. El 1932 es creava l’Agrupació Femenina de Propaganda Cooperatista. El 1935 a La Fraternitat tingué lloc la conferència: “La cooperació i la dona”, on parlaren les destacades cooperatistes Abelló i Micaela Calmeta, i s’incentivà la creació d’un grup femení de la cooperativa.
Amb l’esclat de la guerra i de la revolució social el 1936, el president Companys salvà les cooperatives de ser col·lectivitzades; així, el Decret de Col·lectivitzacions i control obrer ni les esmenta perquè ja són considerades entitats col·lectives. El 6 de setembre del 1936 es crea la Unió de Cooperadors de Barcelona, que fusiona totes les cooperatives, que passen a ser sucursals, i que arribarà a tenir 93 sucursals i 93.000 famílies associades. El 1938 hi havia a Catalunya un total de 238 cooperatives, amb 383.733 famílies associades.
El 1937 i 1938 la Barceloneta és durament bombardejada. Molts veïns marxen del barri, tal com consta a l’allau de baixes temporals o definitives per trasllat de domicili.
La dictadura franquista no va suprimir les cooperatives, a diferència de partits i sindicats, però les va anar deixant morir. Enquadrades en el Sindicato Vertical a través de l’Obra Sindical de la Cooperación, van deixar de ser entitats autònomes, independents i sobiranes.
L’activitat a La Fraternitat gairebé no s’havia interromput. Els últims llibres d’actes de la República que ens han arribat són del gener del 1937, quan La Fraternitat era una sucursal més de la Unió de Cooperadors de Barcelona. Les següents actes ja són del 1939, pocs mesos després d’acabada la guerra. El primer que faran les autoritats franquistes serà liquidar la Unió de Cooperadors. Bastants noms de la junta directiva durant la guerra continuen sota el franquisme… Tot i així, com comenta l’antic soci Alfons Cánovas, van posar gent de la Falange a dirigir la cooperativa.
La Fraternitat va continuar funcionant com a cooperativa, amb els seus excessos de percepció i les seves pensions per la vellesa. Quedà com a local social per a balls, teatre, continuà la secció coral… Els testimonis que avui ens poden explicar vivències de les cooperatives del barri, les van conèixer ja sota el franquisme. Celestí Ventura, Tino, destaca per la seva gran dedicació escrivint poemes i articles de reflexió a la circular informativa, i com a director del Cuadro Escénico.
Als Estatuts del 1948, molt copiats dels de 1936, amb calcs com “influyendo así en la cooperativización de la economía del país”, desapareix la paraula “obrer”, i per primera vegada en la història de l’entitat no és requisit per ser soci el no ser ni comerciant, ni patró o capatàs. Les dones casades podien ser sòcies, però només amb permís del marit.
Els llibres d’actes d’aquells anys, així com els llibrets de balanços i la circular informativa que s’esforçaven a publicar, estan tenyits de lamentacions per l’estat penós en què es troba la cooperativa, de melanconia pels temps daurats i de voluntarisme per continuar endavant i adaptar-se al llenguatge del règim. Eren els que no havien mort, els que no havien hagut d’exiliar-se, els que no estaven empresonats. La vida seguia, mentre cada dia afusellaven persones al Camp de la Bóta i eren colgades a la fossa comuna del Fossar de la Pedrera, a Montjuïc: 1717 afusellats entre 1939 i 1953.
Trobem papers encara de finals dels seixanta i de principis dels setanta intentant rellançar quelcom, però no han aparegut els papers de la dissolució de la cooperativa. Sembla ser que el 1981 va fusionar-se en l’Associació de Consumidors de Barcelona. Després d’allotjar una seu bancària, l’edifici passà a titularitat municipal i va ser rehabilitat en la biblioteca pública de què avui gaudim.